Opinió
La vulnerabilitat de l’economia espanyola
06-11-2008
L’extensa crisi financera internacional que estem vivint i la consegüent sequera de crèdits que està originant, ja afecten d’una manera molt significativa el conjunt de la nostra economia productiva.
Els seus efectes s'estan fent notar sobre les empreses, sobre les expectatives de producció i ocupació, sobre el consum familiar i sobre les perspectives de benestar a mitjà termini. Els països que es veuran més afectats per la crisi, entre els quals sens dubte figura Espanya, representem un espai econòmic equivalent a més de la meitat de l'economia mundial. La que ja és qualificada com la crisi financera més greu des de l'any 1929 avui afecta sobretot les economies més desenvolupades. Com ja ha dit algú, es tracta d'una crisi que cau, amb una duresa inesperada, sobre els rics i els més sofisticats, i no tant, almenys de moment, sobre les economies menys desenvolupades o més febles.
En un article, certament polèmic, publicat fa poc en un conegut mitjà d'informació econòmica i en el qual es reflectien els diagnòstics anteriors, s'hi afirmava que Espanya des de feia temps que estava condemnada a veure com el seu espectacular creixement desembocaria en una "profunda recessió econòmica". Això vindria donat, s'hi deia, per un creixement imparable del dèficit corrent, que aviat assoliria el 10% del PIB, i a les dificultats de finançament derivades del nostre alt endeutament exterior en un ambient internacional previsiblement inhòspit.
Convé recordar que, tal com ja ens havien indicat molts experts, no solament el nostre sistema creditici hauria d'enfrontar-se amb problemes derivats del refinançament d'un alt deute privat amb l'exterior. També el conjunt de la nostra economia productiva mostraria i encara mostra a hores d'ara uns visibles problemes de manca de competitivitat en els mercats exteriors. Alhora acusa els efectes derivats de tot un model de creixement excessivament polaritzat en el sector immobiliari i en l'expansió aparentment il·limitada de la construcció d'habitatges. El fet és que les inversions realitzades en el sector de la construcció immobiliària han estat suposant a Espanya el 18% del PIB, mentre que en països com França o Alemanya, aquest percentatge encara no arribava al 10%. Per això l'economia espanyola, que encara arrossega les conseqüències d'un molt alt endeutament familiar, està massa exposada als efectes pertorbadors d'una crisi financera internacional de tan fortes proporcions com la que estem vivint actualment.
Tenim sens dubte elements d'una indubtable fortalesa en la nostra economia que en alguna mesura hauran d'ajudar-nos a pal·liar alguns dels efectes de la crisi present i de la recessió consegüent a la qual previsiblement ens haurem d'enfrontar. Aquests elements positius són el marge de recursos que es deriven d'una política fiscal prudent i de consolidació pressupostària practicada durant anys, la reconeguda solidesa de la regulació existent en el conjunt del sistema bancari i creditici, i un endeutament relativament baix tant del sector públic com de les empreses, però no pas de les economies familiars. Estem mancats, per ara, de l'indispensable bon lideratge polític, capaç d'emetre i de fer creïbles diagnòstics realistes i de generar la confiança necessària per impulsar processos d'ajustament compartits a mitjà termini.
Convé avisar que una recessió econòmica com la que haurem d'acarar ens plantejarà, una vegada més, algunes de les exigències moltes vegades anunciades en el passat. Se'ns farà necessari, en primer lloc, un ajustament intern encaminat a eliminar els excessos derivats de la nostra pròpia bombolla especulativa i del creixement desproporcionat del sector immobiliari al nostre país. A més, s'hi sumaran un conjunt de demandes encaminades al desenvolupament de noves polítiques, modernes infraestructures i marcs de regulació econòmica, amb què poder afavorir una més gran productivitat, la innovació i, en definitiva, la competitivitat de les empreses. Aquesta és una crisi en la qual haurem d'afrontar, alhora, les ajudes necessàries per pal·liar alguns dels seus efectes més graus, i enfrontar-nos a canvis profunds en el nostre propi model de creixement. Una necessitat moltes vegades anunciada en el passat i que mai s'ha acomplert. Ens tocarà d'enfrontar-nos a canvis importants en unes circumstàncies econòmiques i socials difícils i en un entorn financer internacional que no ens posarà fàcils ni els recursos ni un ambient empresarial favorable. Recuperarem ara el temps perdut? Sens dubte, és al que aspirem. Però amb el que passa avui, en l'àmbit internacional i al nostre país, més aviat ens afeixuga el pessimisme.
Pere Puig i Bastard (Professor d'ESADE)
En un article, certament polèmic, publicat fa poc en un conegut mitjà d'informació econòmica i en el qual es reflectien els diagnòstics anteriors, s'hi afirmava que Espanya des de feia temps que estava condemnada a veure com el seu espectacular creixement desembocaria en una "profunda recessió econòmica". Això vindria donat, s'hi deia, per un creixement imparable del dèficit corrent, que aviat assoliria el 10% del PIB, i a les dificultats de finançament derivades del nostre alt endeutament exterior en un ambient internacional previsiblement inhòspit.
Convé recordar que, tal com ja ens havien indicat molts experts, no solament el nostre sistema creditici hauria d'enfrontar-se amb problemes derivats del refinançament d'un alt deute privat amb l'exterior. També el conjunt de la nostra economia productiva mostraria i encara mostra a hores d'ara uns visibles problemes de manca de competitivitat en els mercats exteriors. Alhora acusa els efectes derivats de tot un model de creixement excessivament polaritzat en el sector immobiliari i en l'expansió aparentment il·limitada de la construcció d'habitatges. El fet és que les inversions realitzades en el sector de la construcció immobiliària han estat suposant a Espanya el 18% del PIB, mentre que en països com França o Alemanya, aquest percentatge encara no arribava al 10%. Per això l'economia espanyola, que encara arrossega les conseqüències d'un molt alt endeutament familiar, està massa exposada als efectes pertorbadors d'una crisi financera internacional de tan fortes proporcions com la que estem vivint actualment.
Tenim sens dubte elements d'una indubtable fortalesa en la nostra economia que en alguna mesura hauran d'ajudar-nos a pal·liar alguns dels efectes de la crisi present i de la recessió consegüent a la qual previsiblement ens haurem d'enfrontar. Aquests elements positius són el marge de recursos que es deriven d'una política fiscal prudent i de consolidació pressupostària practicada durant anys, la reconeguda solidesa de la regulació existent en el conjunt del sistema bancari i creditici, i un endeutament relativament baix tant del sector públic com de les empreses, però no pas de les economies familiars. Estem mancats, per ara, de l'indispensable bon lideratge polític, capaç d'emetre i de fer creïbles diagnòstics realistes i de generar la confiança necessària per impulsar processos d'ajustament compartits a mitjà termini.
Convé avisar que una recessió econòmica com la que haurem d'acarar ens plantejarà, una vegada més, algunes de les exigències moltes vegades anunciades en el passat. Se'ns farà necessari, en primer lloc, un ajustament intern encaminat a eliminar els excessos derivats de la nostra pròpia bombolla especulativa i del creixement desproporcionat del sector immobiliari al nostre país. A més, s'hi sumaran un conjunt de demandes encaminades al desenvolupament de noves polítiques, modernes infraestructures i marcs de regulació econòmica, amb què poder afavorir una més gran productivitat, la innovació i, en definitiva, la competitivitat de les empreses. Aquesta és una crisi en la qual haurem d'afrontar, alhora, les ajudes necessàries per pal·liar alguns dels seus efectes més graus, i enfrontar-nos a canvis profunds en el nostre propi model de creixement. Una necessitat moltes vegades anunciada en el passat i que mai s'ha acomplert. Ens tocarà d'enfrontar-nos a canvis importants en unes circumstàncies econòmiques i socials difícils i en un entorn financer internacional que no ens posarà fàcils ni els recursos ni un ambient empresarial favorable. Recuperarem ara el temps perdut? Sens dubte, és al que aspirem. Però amb el que passa avui, en l'àmbit internacional i al nostre país, més aviat ens afeixuga el pessimisme.
Pere Puig i Bastard (Professor d'ESADE)
